La missió de la Fundació del Món Rural és aportar elements perquè Catalunya sigui conscient del valor estratègic que el seu entorn rural té per al desenvolupament sostenible del país.

Arxiu històric notícies

Buscant les nostres arrels

Sovint ens commou el risc de pèrdua o desaparició d’importants coneixements ancestrals d’antigues comunitats indígenes que viuen lluny d’aquí, mentre que aquí al costat de casa no coneixem ni reconeixem prou el valor dels sabers locals o tradicionals propis de la cultura rural catalana. El nostre país ha descuidat al món rural i al sector agrari principalment com a fonts de cultura, coneixement, identitat, sostenibilitat, etc., perdent de vista una relació entre l’home i la terra tan bàsica com irrenunciable, i que a voltes s’ha mirat massa des de la distància o l’exotisme.
Actualment l’agricultura, la ramaderia o la silvicultura són bàsicament activitats econòmiques que han de ser rendibles i competitives en un mercat cada cop més globalitzat. Així i tot, si les deixem amb aquesta única etiqueta de ben segur que tergiversarem el seu valor real i estratègic. Es tracta d’activitats econòmiques vinculades a un entorn natural i dependents de les seves condicions. Es troben plenament integrades al territori, el desenvolupament del qual tampoc seria possible sense elles. Les activitats agràries i forestals no es poden deslocalitzar sense posar en perill la sostenibilitat de tot el país. Probablement, cap altre sector econòmic és tan condicionant pel nostre futur a nivell socioambiental. Els processos de deslocalització de determinats sectors de l’economia, que a part d’una pèrdua de competitivitat de mercat també generen escenaris de major risc i vulnerabilitat social, són impensables en el cas de les activitats agràries perquè implicarien la desaparició total de l’equilibri socioambiental del país.
L’equilibri d’un territori també rau en el grau de coneixement de la societat que hi habita i com hi actua en conseqüència. La cultura rural és rica en aquests coneixements per l’experiència històrica sobre el territori, una interacció entre allò humà i allò natural que ha marcat els propis valors socials. A tall d’exemple, un tret prou distintiu d’aquesta cultura és el sentit que pren la identitat. La identitat ve definida per un conjunt de característiques que fan que una persona (o comunitat) sigui ella mateixa, en funció d’un reconeixement mutu amb l’entorn, un sentit de pertinença a la comunitat, però subjectivament també envers la seva terra. El valor que adquireix la terra en el si de la cultura rural catalana transcendeix el seu caràcter productiu, representa les bases que sustenten l’essència de la identitat, d’allò que ens fa ser nosaltres mateixos a partir d’un fort compromís i una aposta de vida pel territori. És per això que, per exemple, quan es crema un bosc es perd molt més que els arbres. De fet, aquest patrimoni natural que la societat tan valora i “consumeix” no és res més que la representació escènica d’un patrimoni cultural, el testimoni de tota una història d’interacció de les activitats humanes al territori.
L’agricultura, la ramaderia i la silvicultura són una forma de viure, basada en una vinculació històrica entre l’home i la terra que ha donat lloc a bona part dels elements clau que conformen la cultura d’un territori, en la qual es manifesten una sèrie de valors intangibles, poc reconeguts i molt sovint imperceptibles des d’una perspectiva més urbana. Hi ha múltiples coneixements locals basats en l’experiència i l’observació del medi a llarg termini, transmesos per fonts orals generació rere generació, però desconeguts per la majoria de la societat, fins i tot no prou valorats per la pròpia gent dels entorns rurals. Històricament, la pagesia ha fet valer el seu enginy per desenvolupar eines, instruments o tècniques d’aprofitament dels recursos naturals a partir dels elements més abundants al seu abast (bàsicament la pedra, la fusta i el metall). Per exemple, en el cas de l’aigua, un bé preuat i escàs en el context mediterrani, històricament la cultura rural ha fet valer el seu enginy per aprofitar aquest recurs amb sistemes pràctics i eficients per racionalitzar la seva gestió. Així es descriuen construccions rurals per l’emmagatzematge de l’aigua aprofitant la pluja com les basses o les cisternes, emprant l’aigua de rius a partir de rescloses, sèquies, etc., amb una xarxa de pous, fonts, safareigs, etc., i dissenys d’instruments com ara els ariets, que farien les delícies dels projectes tècnics més innovadors de l’actualitat.

Amb tot, tampoc s’ha de veure aquesta reivindicació dels sabers locals de la cultura rural com alguna cosa immobilista o sacramental. La cultura és una evolució contínua que s’enriqueix amb la diversitat. La modernització tècnica al camp ha estat una garantia per la continuïtat de moltes explotacions agràries i no està necessàriament renyida amb el manteniment de sabers tradicionals de caràcter local. Cada territori té les seves arrels que ha de buscar i valorar degudament, ja que és important saber d’on venim per comprendre qui som i on anem. Avui en dia, el territori rural català està ple de projectes locals i regionals que pretenen la recuperació i transmissió dels sabers, valors i coneixements propis de la cultura rural. Són iniciatives que cal donar a conèixer i des de la Fundació del Món Rural, a partir del projecte “arrels. conreu de sabers”, es vol contribuir a difondre, coordinar i potenciar aquests esforços a partir de la creació d’una base de dades conjunta i interactiva sobre la cultura rural catalana, sobre els respectius coneixements locals i sabers populars vinculats directament o indirectament amb el desenvolupament d’activitats agràries i forestals, que representen la base del món rural.
En definitiva, totes aquestes iniciatives són per treballar en favor del reconeixement social de la cultura rural catalana i la pagesia, amb el convenciment que cultivar les nostres arrels ens ajuda a adreçar el present i reforçar el nostre futur.